Carles Pujol s’inicia en el camp de l’art a finals dels anys 60, essent alumne a l’escola de Belles Arts de Barcelona i l’Escola Central de Bellas Artes de San Fernando a Madrid. El 1974 marxa a París, on es trobaven alguns dels artistes catalans més experimentals del moment, com Joan Rabascall, Jaume Xifra, Benet Rossell i Miralda. Carles Pujol s’endinsa llavors en la realització de les videoinstal·lacions, que el portaran a ser un dels artistes més reconeguts dins d’aquest camp, però sense abandonar mai la pintura, ja sigui a través de la realització de teles de gran format, accions o instal·lacions en les que el vídeo n’ha estat el protagonista. L’artista ha anat canviant el seu medi, però no l’essència conceptual de la seva pràctica, la qual ha anat dirigint sobre diverses problemàtiques de l’art, així com el concepte efímer, i alhora etern, de l’obra i la desmitificació de l’artista.
De bon principi, Carles Pujol va prendre partit dins del món de la pintura, per l’aspecte que dóna el suport principal de la tela: “la composició”, que és, per sí mateix, un concepte intel·lectualment abstracte, i, aquesta idea, al ser trasllada a la tela, dóna lloc al món de l’espai, de manera que, en desprendre’s de la bidimensionalitat, passa a la tridimensionalitat del lloc on es realitza l’obra.