Les obres que s’exposen a la galeria Antoni Pinyol pertanyen a un bloc anomenat Cripple Symmetries, en el qual l’autor està treballant des de principis de 2007.
Cripple Symmetries és un títol homònim de l’obra del compositor Morton Feldman (de qui deien el Schubert del segle XX) que es basava moltes vegades en la pintura dels abstractes americans. Aquest ús constant i obsessiu de la simetria es deu a un intent de construir imatges més directes i menys narratives, d’una presència el més immediata possible, i de forma potent i contundent. El seu lleu “truncament”, que neix per tractar-se d’una simetria no geomètrica i precisa, sinó orgànica, corporal, parla potser d’una impossibilitat de perfecció o, més aviat del propòsit de fer de l’error una virtut i un mètode de treball.
Així doncs, un dels aspectes fonamentals en el treball de l’autor serà, des de fa anys, la investigació sobre la relació entre el pictòric i el musical, el que el porta a realitzar un tipus de pintura molt escenogràfica, considerant l’espai escenogràfic com a lloc de trobada entre música i imatge. És, s’hauria de dir, un dels centres i motors d’aquest treball.

La il•lusió abstracta de les visions interiors és la base temàtica d’aquesta col•lecció de pintures en oli, començada l’any 2004 i encara continuant.
Fer palès determinades estructures i connexions dels pensaments, sentiments i les sensibilitats humanes conforma el tema central d’aquests treballs. La relació entre il•lusió i realitat, així com la possibilitat d’una nova integració entre ambdues, constitueix el centre neuràlgic del tema.

La Galeria Antoni Pinyol presenta la primera exposició individual de Bruno Ollé (Barcelona, 1983) a la ciutat de Reus.
Després de 6 mesos residint a GlogauAIR / Berlín (Programa d’Artistes), Bruno decideix quedar-se i s’afinca en el barri de Neukölln on porta poc més d’un any realitzant els seus projectes artístics.
Durant aquest darrer període Bruno ha estat present en diverses mostres individuals i col•lectives entre les quals cal destacar “Collection of dead particles” en la Vladimiro Izzo Gallery i la seva participació en Das Appartement (conegut espai underground berlinés per on han passat multitud d’artistes avui consolidats i amb projecció internacional)
A partir de l’11 de Febrer, Bruno Ollé presentarà en la Galeria Antoni Pinyol una sèrie de petits dibuixos íntims on l’artista estableix un joc entre l’ús del llapis, el paper i ell mateix. Dibuixos que transforma en poemes o poemes que esdevenen dibuixos. En l’exposició també es podran descobrir petits objectes-escultura, als què ell anomena “Estandartes del absurdo”, amb els quals ironitza mig en silenci sobre quin és el poder de decisió de les masses davant els poders de l’Estat. Aquests estendards formen part d’una Performance on l’objectiu és manifestar-se bàsicament per no aconseguir res. Tan sols per romanticisme, altruisme o per un simple posicionament inconformista.
També hi haurà exposades parts del projecte “Collection of dead particles” que l’artista va començar en arribar a Berlín i que segueix obert a dia d’avui a través de la recollida diària dels residus que genera, siguin corporals o materials. D’aquesta manera, Ollé dona continuïtat al relat d’un petit diari personal d’experiències quotidianes.

Les escletxes de llum d’unes persianes en hores i dies diversos han ofert a l’Àlvar unes imatges geomètriques canviants, carregades de suggeriments. Eren imatges emparentades amb el seu treball recent de pintura repetitiva i abstracta, basada en quadrícules, línies o grafies. Qui no ha quedat encantat amb els reflexos de llum d’una persiana gairebé tancada, durant una convalescència o en un dia de soledat i introspecció? És amb temps, reclusió i paciència que es pot fer l’observació d’on han sortit les fotografies de Lux & Los i la pintura que les envolta.

Assumpta Roses

Acceleració de la mirada quan capta la llum mitjançant la tècnica fotogràfica; desacceleració mitjançant el procés pictòric on està ubicada, “encaixonada”, la impressió fotogràfica. Ambdues estan en relació oposada, per tant complementària.
El diàleg s’estableix jugant amb el temps, el temps de la llum fugissera, i l’especulació del temps viscut, que se suspèn i es dilata dintre de les partícules dels pigments atrapats en els colors. És l’enfrontament d’una batalla perduda, rèmora ingènua de l’artista, de l’heroi romàntic que no sap com fugir de la tirania del temps real, poc idoni per a l’apropiació de l’espai corresponent a la imatge detinguda, que l’aboca a una personal i peculiar concepció provocada per la brusca detenció d’aquest temps-llum en les seves obres.

Àngel Pomerol

Si en el present la meva memòria està subjectivada per les imatges que produeixen els records, també està confirmada per l’objectiu de la memòria exacta que aquests objectes van produir, posant en relació la meva pròpia existència amb el temps que va transcórrer durant la realització de cadascuna d’aquestes obres. Aquests plantejaments existencials relacionats amb els plantejaments conceptuals de les “obres de temps” em situen d’una manera precisa en el temps en el participar en aquella realitat. I que funcionen com una coartada que el meu cervell tramava i ho segueix fent imaginant el futur, en el qual estic segur que em plantejaré la pregunta:
Què vaig fer?
(Art perquè [sóc artista) perquè faig art]
la intenció concretar
la necessitat el que subjau.

José Carlos Balanza

L’autoretrat és una reflexió sobre les múltiples imatges que segrega l’experiència de viure. És també un intent d’enregistrar allò que ens agradaria ser, una imatge perenne fora de la mossegada del temps.
L’experiència que ens proporciona el temps és realment reveladora, la imatge que tenim de nosaltres mateixos, en ocasions, no correspon amb la que ens presenta el mirall; aquella és una caricatura que descriu l’indefugible destí. És per això que volem definir la pròpia realitat i pensem la manera de poder enregistrar-la. Som matèria que s’interpel•la, és així com experimentem l´experiència dinàmica de la vida, com el jo es destil.la entre les coses que fem i allò que desitgem i estimem.
Estem fets de silenci i d’oblit; som caixes que en ocasions reverberen llums.

Rufino Mesa

L’artista ens presenta en la seva obra els tractaments artístics del maquinisme com un component més de la realitat del moment.
En aquest sentit, les sèries de mòduls de l’escultora Neus Colet contenen la repetició de formes idèntiques que podem associar fàcilment a peces mecàniques del nostre entorn habitual.
Les dimensions petites dels mòduls i la seva adscripció al minimalisme poden recordar-nos els productes de la industrialització que aspiren a la geometria ideal i expressen la planificació controlada del disseny industrial.
L’artista reprèn aquí la idea filosòfica de les formes pures utilitzant el cercle; principi i final en sí mateix. Treballa amb el ple i el buit, amb el que hi és i el que s’interpreta.

Palpant entre artèries perdudes i el batec d’objectes oblidats.
Elements invisibles que dibuixen un camí d’engrunes davant d’una taula buida.
Emmarcats, l’extraviament i el dubte. Clavats a la paret, l’estranyament còsmic i l’enyorament del món juntament amb fotos de viatge i ants curiosos.
Diferents peces en diferents suports -vídeos, fotografies, objectes- es generen a partir d’un mateix motiu: l’estranyament del món o bé l’impuls per veure allò que és invisible. Perquè els objectes percebuts diverses vegades comencen tot d’una a no ser vistos.

El dissabte dia 12 de juny es va reunir el jurat del 18è PREMI TELAX constituït pels següents membres: Empar Pont regidora de cultura de l’ajuntament de Reus, Abel Figueres crític d’art, Joan Casals artista i Antoni Pinyol galerista, actuant de secretari Rafel Arasa, van acordar atorgar per unanimitat el primer premi a Patricia Carles per l’obra Estic intentant, intentant, estic procurant entendre, i un accèssit a Anabel Jujol per l’obra Intravision Nº 0905025.
Els artistes seleccionats han estat;
Álvaro Zamora, Sergi Quiñonero, Ricard Figueras Bonet, Eugenia Canal Badia, Carme Aliaga, Roman Domènech, Carles Guitart Esteve, Marta Ballvé Moreno, Aurembiaix Sabaté Cots, Nicholas Bedford, Elcie Alejandre Fabro, Joan Canals Carreras, Cecilia Segura, Anabel Jujol i Patrícia Carles.