MIRAR L’AIRE
El temps, la natura, el paisatge, es converteixen en necessitat: estar dins del bosc, pintar enmig del rierol, tenir el camp a la vista, mirar horts i patis, olorar l’aire en sendes i camins, veure com tot es mou .
La mirada s’acomoda al color de les estacions: el groc brinda la llum, la calor, la collita, els ocres, la terra, i, al costat del taronja, reflecteixen la posta de sol, el verd, primerenc a la tardor, creix a l’ hivern , i explota a la primavera, la flor, contrast del verd extens; el vermell, destapament de la surera, blaus i violetes, ombra de l’alzina, la claredat és el tronc de l’ eucaliptus.
La pluja descompon, de nou, la terra: mou pedres i fang, en molts llocs reneix la llera i s’omple d’aigua: la llum l’il•lumina amb reflexos de floresta, joncs i arbres inclinats al buit.
Francisco Aliseda

En aquesta exposició que ret homenatge a Salvador Espriu en l’any dedicat al poeta, l’artista ens parla d’espais oberts i d’espais tancats, dins i fora, dues nocions oposades que es necessiten mútuament per tenir sentit, l’una només existeix en funció de l’altra. L’escultura de Colet no es limita a ocupar l’espai o envair-lo, interactua amb ell a través dels plànols articulats, angles i frontisses característics de les seves peces, també l’atrapa, el delimita, l’acota i el tanca tot creant espais interiors que es poden interpretar com al·lusió a l’espai habitable, el territori íntim i acollidor, o pel contrari a la cel·la opressiva i angoixant.

Raquel Medina

Passeig per l’efímer, és el títol amb que es presenta aquesta exposició. Aquest títol és d’alguna manera el nexe d’unió dels diferents aspectes del conjunt de l’obra. Entenent que tant un quadre petit, íntim i de color sobri, com una tela de gran format, plena de colors i formes estan habitats per un seguit d’aspectes efímers, moments ínfims, gestos que encara no estan acabats i ja no pertanyen al present, idees i sentiments que passen com núvols i són impossibles d’atrapar.
El que fa possible la construcció d’aquests mons, és la tècnica, el color, el dibuix, el gest, la geometria, etc. L’esfera i el cercle, uns dels elements més constants que apareixen en els quadres, amb tota la seva càrrega simbòlica: la unitat, el pas del temps, el femení, l’infinit, el moviment, el concepte de buit, la dinàmica de les relacions, etc. Són els elements que generen el diàleg dins de cada obra i possibiliten el passeig entre els quadres de l’exposició.

Sergi Marcos

A l’exposició “Les flors de camp no volen test” es mostra una obra sense prejudicis, expressiva, vital, suggerent i optimista on el color, els traços i les taques s’alien, es superposen i es barregen donant com a resultat una pintura que com diu Subirats “és quasi comestible” i que va directament dirigida a seduir els nostres sentits. En els quadres també hi trobem imatges de la natura projectades directament sobre la tela (arbres, flors i plantes) que son fotografies realitzades pel mateix artista, sovint treballades amb l’ordinador i que ens remeten a treballs anteriors. Aquestes imatges juntament amb elements gràfics i pre-dissenyats inspirats en l’entorn més quotidià, geometria, publicitat, disseny, art urbà … semblen ordenar tot aquest caos de tècniques i estils diferents on finalment cada element aconsegueix trobar el seu lloc i el seu sentit dins del conjunt.

En paraules de l’artista Luciano Fabro. “El paper de l’artista és ajudar a la matèria a que trobi el seu propi espai i lloc, dels quals es derivarà el seu significat.”

L’obra que aquí es presenta confereix total protagonisme a la matèria (els materials que construeixen l’obra). Es tracta, doncs, d’un treball centrat en l’exploració de la matèria, en la investigació de la matèria mateixa. Però la matèria contemplada, no com un element instrumental que s’utilitza, es consumeix i es liquida en el procés creatiu; sinó com un element amb substantivitat pròpia , que constitueix un punt de partida que ja és posseïdor d’un sentit latent.
L’art, a través d’alguna cosa tan prosaica com la matèria (l’estructura física i material de l’obra) és capaç d’obrir-nos a una nova realitat i facilitar-nos l’accés a un tipus de coneixement que no té res a veure amb el saber científic i que té un efecte transformador sobre l’ésser humà.

Carles Amill va néixer a Barcelona el 30 d’Octubre de 1953. Però la seva obra està molt més vinculada al Baix Camp i als Estats Units d’Amèrica, que a la pròpia Barcelona.
Llicenciat en procediments pictòrics per la Universitat de Barcelona.
Inicialment es va dedicar a l’ensenyament i va impartir classes de procediments pictòrics a l’Escola d’Art de Reus. Característic de la seva obra creativa d’aquest període inicial és el seu treball en el Body Art.
Al 1986 es trasllada als EEUU. Amb motiu de ser guardonat a la Biennal Domecq fa un viatge a Mèxic DF. del que en torna carregat amb una sèrie de dibuixos de gran qualitat en paper fet a ma, zenit d’aquesta exposició.
Fins l’any 1998, Amill alterna llargues estades entre els dos continents. Exposa a Houston, Tx i a Nova York. Mentre és a Catalunya fa dues exposicions itinerants d’una gran intensitat i coherència. Una és l’anomenada “Escenaris” i l’altra, “Patates”.
Al 1990 és guardonat amb el primer premi del XI Saló d’Arts plàstiques del Baix Camp.
L’ any 1992 presenta una retrospectiva de 10 anys, al Museu Comarcal de Reus amb un pròleg exhaustiu escrit pel historiador Pere Anguera.
Al febrer 2003 exposa amb gran èxit, el que malauradament serà la seva darrera individual “Mira’m” a la galeria Artloft de Reus.
Carles Amill, tot i no ser reusenc, es va adscriure de ple al moviment artístic que es desenvolupà a Reus, en el darrer període del segle XX.

Amill va morir el 20 d’abril de 2004.

Pintor, escultor i dissenyador. Com a dissenyador, de seguida ocupa un lloc destacat en el disseny gràfic espanyol (rep el Premio Nacional de Diseño, i també importants reconeixements a Nova York i Londres) i posteriorment amplia la seva activitat al disseny industrial, àmbits en què té un prestigi extraordinari.
Dels anys noranta ençà, la seva activitat profesional és plenament reconeguda i es converteix en el dissenyador espanyol de referència en els fòrums internacionals.
És premiat per l’Arts Director Club de Nova York, el British Design i el Design Council International.
A començament dels anys setanta, participa en les primeres manifestacions d’«art conceptual» a Espanya a través de la Galería Redor. En aquesta mateixa dècada, exposa sovint a Itàlia, Alemanya i Espanya, a la Galería Buades i a la Galería Vandrés, així com també en espais alternatius.
El 1976, el Comitè Internacional el convida a exposar a la Biennal de Venècia, juntament amb Tàpies i l’Equipo Crónica, i el 1978, la Biennal de París, igualment a títol personal, l’invita a exposar al Petit Palais, juntament amb Antonio Saura.
La seva obra forma part de la col•lecció permanent de diversos museus, entre els quals podem destacar el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern), el Museo de Bellas Artes de Bilbao o el Museo de Arte Contemporáneo de Madrid.
Ha estat president fundador de l’Asociación Española de Diseñadores, de la Fundación Arte y Derecho i durant deu anys va presidir l’Entidad de Gestión de Artistas Plásticos (VEGAP).
Des del 2006, Alberto Corazón és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Quan Josep Borrell es passeja per ciutats desconegudes, obre els ulls i mira l’entorn amb la mirada intensa que posa l’artista quan taca la tela d’una pintura. En la contemplació ressegueix els detalls. S’interessa més pels mercats que pels monuments. Escolta, si en té l’ocasió, i quan està cansat s’asseu en un cafè o en un banc de la plaça per veure passar la gent. Borrell és encara un viatger que no va d’un lloc a altre, sigui als països de l’Àsia, de l’Àfrica, de les Amèriques…, només s’hi està.
Aquí tenim una mostra d’aquelles fotografies dels seus viatges. Rostres de dones, d’adolescent, d’infants. Gestos de sorpresa que emmarca un boci de roba de colors llampants, de brodats difícils plens de matisos. La mirada del fotògraf sembla que vulgui acaronar els rostres d’aquelles dones, amb la punta dels dits, sense ni tocar-les. És un engany. El fotògraf ens atrapa el moment, el misteri de la pell, esquinça el tel d’aquell espai desconegut.
El tractament de la imatge modifica aquell punt de vista del viatger. L’elabora en la seva simplicitat, perquè destaqui allò que l’ha sorprès. Colors llunyans, més artificials que reals que reconeixem en la memòria del somni.

En la meva obra pictòrica és present la voluntat de connexió entre la forma tradicional d’expressió pictòrica amb l’expressió abstracta. Els meus quadres expliquen una història personal, acostumo a repetir el tema de l’autoretrat en diferents configuracions. Apareixen les cares dibuixades més que pintades-relacionades amb la pràctica tradicional de l’apunt pictòric, però a part del seu molt present figurativisme no volen explicar cap història. Les pinto i repinto en diferents configuracions fins quan el quadre no va més enllà de qualsevol connexió literària. Vull que les línies i taques que construeixen les cares formen part de l’expressió pròpiament pictòrica, que serveixin per configurar millor interacció i tensió en el quadre. Penso que en les meves obres coexisteixen harmoniosament dues tendències formals – la interacció abstracta i la figurativa.
Dominika Berger

El Premi Telax celebrat per 20ena vegada, a la Galeria Antoni Pinyol de Reus, és un concurs d’àmbit internacional, avantguardista i obert a totes les disciplines artístiques.
Aquest premi s’organitza anualment i any rere any, s’ha anat incrementant la seva projecció a nivell nacional i internacional.
La finalitat del Premi Telax, és la de celebrar una mostra d’art anual i facilitar la difusió de les obres dels artistes guardonats, organitzant primer una exposició col•lectiva amb els artistes seleccionats i després una de individual amb l’obra de l’artista guanyador-a.

Heidegger parla de la necessitat d’independitzar l’art de l’estètica (la “superació de l’estètica”) i vincular-ho, no a la bellesa, com fa la tradició, sinó a la veritat.
L’Art, o és una cosa de l’home (com sosté l’estètica, des d’una visió antropocèntrica), o és una cosa del ser ( que vincula art i veritat).