Khalid El Bekay és un reconegut artista marroquí que té estudi a Barcelona i a Casablanca i que avui està considerat entre els màxims representants de l’art contemporani, no solament al seu país sinó a Europa. Ha exposat a diverses galeries i museus d’Espanya, França, Itàlia, Alemanya… i també al seu país natal i altres països del pròxim orient.

“TERRE” de Khalid El Bekay
És el resultat d’una evolució, d’una constant recerca dels colors com expressió de realitats interiors. (…) ha anat a l’abstracció que té la mateixa natura. Abstracció? Segons com es miri, perquè com tots hem viatjat en avió i hem observat la terra quan l’aparell s’envola o cerca la seguretat de la pista, sabem de les feixes de terra llaurada o en les que ja creixen, verds, el blat o l’ordi i que ens admiren sobre el sentit geomètric dels pagesos que cuiden dels camps.
Jose Maria Cadena
Periodista i crític d’art

L’artista Khalid El Bekay demostra novament tenir un extraordinari domini de recursos tècnics tant il•limitats com originals en el camp del collage pictòric. La recerca de l’equilibri i la simplicitat són altres punts essencials a destacar d’aquest moment tan interessant i reeixit d’una trajectòria constantment empesa per la inquietud creativa i l’afany de superació.
Raquel Medina

L’exposició es divideix en 4 projectes:
“Pintures tropicals” 2004-2007. La temàtica d’aquestes pintures es centra en elements orgànics (Fruites, algues marines, pedres …) trobats durant els últims viatges a Brasil, Argentina i Tailàndia. Són resultats pictòrics posteriors a partir de dibuixos a retolador sobre paper.
“Projecte Índia” 2006-07. Després de 6 mesos treballant i recollint idees en
Índia, desenvolupo una tècnica detallada i minuciosa similar a la seva tècnica tradicional. La majoria d’aquestes pintures formen un conjunt de dues unitats on s’intueix una temàtica religiosa i simbòlica indú.
“Naturaldia” 2008-09. Després de treballar gairebé dos anys una pintura detallada i minuciosa en el projecte de l’Índia, començo a desenvolupar un projecte amb un resultat molt més lliure i expressiu. Són pintures de molta textura, mostren un resultat de combinació de colors contrastat amb moviments circulars.
“Fiord” 2009-10. És un projecte que es centra en la investigació d’un repertori plàstic de formes arrodonides i en una gamma de colors freds. Els difuminats i les transparències adquireixen gran importància per crear volums i fluids.
Conté la tècnica desenvolupada en el projecte Índia, combinada amb l’expressivitat i moviment del projecte Naturaldia.

Punts Suspensius és un treball realitzat mitjançant tècniques i procediments de fotogravat, en el qual s’intenta obrir un camí per connectar la casa natal (el niu) amb l’univers.
Es parteix de la fotografia d’un kiosc d’habitacles per a ocells, i s’utilitzen estratègies de desgast, mitjançant la contundència del clar-obscur i la contraposició dels espais plens i buits.

La proposta reconsidera la utilitat inicial i la condició pròpia de l’objecte, és a dir, allò pel que va ser creat, una cosa ja no te raó de ser i es converteix ara en un homenatge als objectes impregnats de vivències anteriors, on, a més a més, perden una condició inherent com és la tridimensionalitat. Esclafats primer i tallats i separats després, els fragments resultants troben una nova forma d’organitzar-se, i, com sigui que s’organitzin, esdevenen objectes irreductibles.

El títol és manllevat del llibre “Treballs i dies” d’Hesíode (S.VIII a.C.)
En aquesta obra el poeta grec fa un cant a l’honestedat i la dignificació de la feina, en contra de l’ociositat i la mandra. I hi mostra una evolució mitològica i poètica de les edats de la humanitat associada a diversos materials: L’or, la plata, el bronze, el ferro…
*L’exposició acollirà:
La instal•lació “Gli strumenti dell’arte”
Dibuixos de la sèrie “Sculptor constellation”
La instal•lació fa referència a l’extensió del propi cos, a una sèrie d’elements que esdevenen pròtesis de la pròpia necessitat de fer i s’acaben convertint en fets”; uns instruments que, un cop emmudits i dipositats en la solemnitat de la lleixa, ens impel•leixen a rememorar-ne l’ús en una mena de diàleg de ressonàncies quasi sacres.

Viu i treballa entre Madrid, Santiago de Compostela y Montevideo.
Estudia al taller “Bien al Sur”, Museu Joaquín Torres García.
Clases sobre teoría del art amb Anhelo Hernández (alumne directe de Joaquín Torres García) . Escuela Nacional de Bellas Artes de Montevideo.
Crea el taller Puerto54 on comença a explorar la introducció de criteris expressionistes a la idea de l’estructura de la pintura.

En l’actualitat aquest Premi està impregnat d’una filosofia amarada de valors estètics d’una plàstica jove emergent i alhora, una plataforma de difusió d’aquests nous representants de llenguatges visuals, que se’ns dubte són uns referents capaços de construir ponts de relació entre les diverses vessants creatives existents. A través de les diferents convocatòries realitzades, aquesta galeria s’ha posicionat com un espai d’art que a banda de promoure la creació, també pretén ser un lloc on es puguin desenvolupar tot un seguit d’encontres i accions plàstiques, amb la finalitat que aquest àmbit no sigui un espai platònic, sinó un espai generador de cultura social, i no una àncora nostàlgica de vells productes, sinó un productiu espai que permeti la mobilitat artística, i no una plataforma aïllada del seu entorn.
Joan Casals

El treball de l’artista i arquitecte Dennis Maher explora aproximacions crítiques a la demolició, renovació i restauració. Des de l’any 2003 ha estat indagant en àrees afectades per demolició, contenedors de residus de materials de construcció i tendes de reciclatge de materials, en busca de materials i objectes obsolets. Els components recuperats s’aglomeren creant espais regenerats, transformant llocs perduts en llocs retrobats, mitjançant accions de recuperació. El seu treball explora el potencial latent del residu i del buit, generant possibilitats de regeneració en les zones més banals i menys respectades del paisatge urbà. Mitjançant el teixit minuciós dels elements en desús, noves ciutats imaginaries i projeccions de paisatges inventats germinen, insinuant una nova realitat.

La seva obra s’ubica dins de la corrent renovadora de la pintura figurativa que des de finals dels seixanta se desenvolupa a Espanya
Membre fundador del grup multidisciplinari L3C al 1989, amb els que ha exposat en totes les seves manifestacions, com El gobierno de los pies a Madrid o Entre ajo y zafiro a Valencia. Ha participat en nombroses col•lectives generacionals com Muelle de Levante o La canción de las figuras, i ha exposat individualment una vintena d’ocasions a Espanya, Itàlia i EEUU.
Becat per la Fundació Alfonso El Magnànim de la Diputació de València i per la Fundació Cañada Blanc, les seves obres han estat reconegudes en Museus i Fundacions com és el cas del Museu Reina Sofia o el Banc d’Espanya i la Fundació Weissman a Los Angeles entre d’altres. Obté el Premi Bancaixa al 2001, i el Caja Sur al 2003.

Intent d’evasió, transformació de la realitat. La delicadesa del blanc, matisada per les ombres dels bucles, recrea un mon de pau de connotacions místiques.
Així sorgeix Alma de níquel i, així, ens porta a un univers d’espais antagònics en el que l’afrontament entre el blanc i el negre és tan sols l’ inici: formes geomètriques circumscriuen el caos, el còncau es converteix en convex; els receptacles, en lloc de contenir, sols serveixen per separar l’espai, creant camins al aire, lo quotidià ocupa un lloc preeminent, la duresa del níquel s’acomoda al coto fluix; el pla es fa tridimensional;
l’interior és a la vegada exterior.
I D’aquesta manera , la confrontació dona pas a la conciliació, a la coincidència oppositorum
de la que parlen els alquimistes, que desintegra els límits i fa que tot sigui un.