A l’exposició “Les flors de camp no volen test” es mostra una obra sense prejudicis, expressiva, vital, suggerent i optimista on el color, els traços i les taques s’alien, es superposen i es barregen donant com a resultat una pintura que com diu Subirats “és quasi comestible” i que va directament dirigida a seduir els nostres sentits. En els quadres també hi trobem imatges de la natura projectades directament sobre la tela (arbres, flors i plantes) que son fotografies realitzades pel mateix artista, sovint treballades amb l’ordinador i que ens remeten a treballs anteriors. Aquestes imatges juntament amb elements gràfics i pre-dissenyats inspirats en l’entorn més quotidià, geometria, publicitat, disseny, art urbà … semblen ordenar tot aquest caos de tècniques i estils diferents on finalment cada element aconsegueix trobar el seu lloc i el seu sentit dins del conjunt.

A Axel Reusch no li agrada situar les seves obres en cap estil, diu que tenen una mica de tots i de cap, creu que la seva pintura tant pot ser abstracta com figurativa com realista però que no la defineix cap estil si no que te un estil propi.
Sobretot que és una pintura analítica i ambivalent i que no vol crear referents amb altres imatges.
Quan parla de les seves obres li agrada dir que son “objectes” que es creen per si mateixos com si tinguessin vida, ell tan sols n’és l’executor i que la intenció que envolta l’observació d’aquests objectes és la de crear preguntes més que obtenir respostes .

Aquests treballs recents amplien dos llargs i inacabats projectes: The Untitled Project i Floating Logos. Començat als Estats Units el 2002, The Untitled Project s’ha focalitzat a Europa, explorant les complexes relacions entre comunicació visual i literària. Aquests díptics tractats digitalment es centren en publicitat i altres formes de comunicació en el paisatge urbà. Floating Logos agafa directament aquest concepte amb fotografies tractades digitalment, que creen la il•lusió de gran senyals levitant sobre el terra. Aquest nou treball representa la segona fase del projecte titulat Series II. Aquest enfocament prové de la fotografia de paisatge tradicional i permet a la senyalització flotar en el context amb el seu entorn.

Permanent vacation és el títol de l’exposició que l’artista alemany Felix Weinold, nascut el 1960 a Augsburg ens presenta. El títol està inspirat en la pel•lícula de Jim Jarmusch del mateix nom; com els personatges de les pel•lícules de Jarmusch, els de les obres de Felix Weinold semblen distants i descontextualitzats. Aquesta impressió és el resultat de la recerca que fa Weinold per la realització dels seus quadres: tot pot esser inici i base per a una imatge, tota la historia de l’art és per a ell una mina. Troba els seus motius a Internet, en els diaris, revistes, col•leccions gràfiques, llibres sobre biologia, publicacions històriques, Després del procés d’apropiació i tramitació el material està totalment integrat. Gran part de l’abstracció de l’obra sorgeix de la tensió dels elements dispars que la configuren, però també formen una amalgama dels components que es subordinen sota el llenguatge de l’artista. No obstant l’artista diu que les seves obres no son figuratives; la qual cosa és irritant, perquè l’espectador pot reconèixer clarament elements figuratius i reals.
Weinold és refereix al quadre com espai autònom, que sobretot és una composició d’elements en tensió entre desavinences clàssiques: línea-espai, gran-petit, transparent-opac, estructura-pla, calent-fred, tec.
La barreja d’estils dispars remet a un tema essencial del art post-modern: l’art parla sempre-també o completament-sobre art, i el COM és més rellevant que el QUE.
Com el que Baselitz pretén posant els seus motius capgirats, és dirigir l’atenció de l’espectador a LA IMATGE en lloc de al MOTIU; així Weinold interromp part del quadre intencionadament (amb motius superposats), n’elimina d’altres (com superfícies de color pla) o recull elements fins la desfiguració (amb veladures). Weinold utilitza la mateixa tècnica en les seves fotografies. Encara que lo important per a ell no és el tema, si no que el miracle del quadre ha sortit bé.

El poder i els seus símbols en la cultura contemporània són a la vegada origen i final.
Uns no apareixen sense els altres.
L’experiència icono-narradora en clau de estètica digitalitzada és el mecanisme utilitzat. El nivell d’intensitat fluctua entre tons alts i baixos, i així successivament.
Les fractures conceptuals i els continguts sorgeixen amb la metodologia natural del monitor de TV; creant situacions típico-atípiques, deformant la realitat i enfocant el miratge. En aquest zapping mental visual observem la fragmentarietat al que estem sotmesos, però sobretot entenem la depredació cultural que suportem.
Algunes institucions utilitzen catalogacions que s’apropen a la incontinència fisiològica més bàsica. Potser per això, en algunes exposicions, toquem molt de prop els “actes de fe” difícils d’etiquetar però fascinants al cap i al a fi. ¿Perquè no?.

Tot està dins o fora dels calaixos. L’univers és de les coses que està a la vegada fora i dins. I per tan dins.
Si fos una pedra ho seria tot, però el pensament em separa.
Projectat fora la meva part, soscavada per les sensacions i els raonaments que buiden el got, espera que des de l’altre costat, fluint envers el pla que em separa de la resta, tot es cala a dins, com el líquid que fa via a complir la llei d’Arquímedes: El que em buida i el que m’omple.
José Carlos balanza

Alex Pascual entén el procés pictòric no com un fet lineal i premeditat, sino com un fet acumulatiu, inestable i experimental.
La superfície l’entén con l’espai on qualsevol acció, per aïllada que sigui en un moment donat, suma i s’incorpora a la construcció de la imatge. El repte consisteix en deixar fluir la imatge, en desequilibrar-la en un procés de construcció i des-construcció permanent.
L’acumulació d’accions, d’errades i el propi atzar, finalment condueixen la imatge a un estat de repòs i el procés dinàmic s’atura.
Tret que fa pocs anys que exposa, Alex Pascual dona a la seva obra una gran maduresa tècnica i conceptual.
En la seva curta carrera expositiva conta ja amb diversos premis i beques.

Una artista amb una obra de gran contingut poètic des de els seus inicis.
Experimenta amb diversos materials, amb suports inusuals, amb múltiples conceptes i significats en associacions lúcides i sorprenents.
Sense conformar-se amb els seus descobriments, investiga i explora nous territoris,dissolvent les fronteres entre diferents disciplines artístiques i mostrant els valors d’un art lliure i comunicatiu.
Amb un llenguatge directe i sense formulismes estableix una visió personal plena de continguts i suggeriments.
Joaquim Sancho

L’obra de Aureli Ruiz és una de les més representatives de la generació que va aparèixer a la dècada dels anys 80. Durant aquest temps, ha compaginat la seva faceta creativa amb la gestió cultural, que va començar el 1997 quan va assumir la responsabilitat de l’Àrea d’Art i Creació de l’ Institut Municipal d’Acció Cultural de Reus. Ha estat el comissari de múltiples exposicions, programador de cicles artístics i dissenyador de revistes i catàlegs. Al 2006, reinicia la part pública d’una carrera que va començar el 1982. En les seves obres s’observa una tendència a tractar el tema de la simetria, de l’objecte i de la seva imatge, de la imatge i el seu doble i de la imatge especular, que serà un dels motius recurrents al llarg de la trajectòria d’Aureli Ruiz.
La manera de dir de Ruiz esdevé metàfora del fet de situar-se en el món, de la recerca de referents enmig de les incerteses de l’ara i l’aquí.

Marc Quintana realitza tallers amb l’artista Hernández-Pijoan. Estudia al taller de Carlos Capelán ‘Jet Lag’ Centro Gallego de Arte Contemporáneo. Taller de pintura a la residència de l’artista Point B. Williamsburg.
New York. USA.Taller de Carlos Capelán ‘ Jet Lag 2 ‘. Kunstakademiet. Bergen. Noruega. Taller de Gravado. Liceo de Noia. A Coruña.
Al 2001 realitza les seves primeres exposicions. A la seva obra sobresurt la depuració, en una argumentació, que surt de lo arquitectònic, i principalment de lo contextual, en peces que resumeixen el referent urbà de lo visual, senyalat per reconèixer-se en lo fragmentari que resumeix la superficie.
És un pintor molt actiu, les seves obres solen ser de gran format, alterna la pintura amb la fotografia creant una mixtura compositiva molt peculiar i actual.