Intent d’evasió, transformació de la realitat. La delicadesa del blanc, matisada per les ombres dels bucles, recrea un mon de pau de connotacions místiques.
Així sorgeix Alma de níquel i, així, ens porta a un univers d’espais antagònics en el que l’afrontament entre el blanc i el negre és tan sols l’ inici: formes geomètriques circumscriuen el caos, el còncau es converteix en convex; els receptacles, en lloc de contenir, sols serveixen per separar l’espai, creant camins al aire, lo quotidià ocupa un lloc preeminent, la duresa del níquel s’acomoda al coto fluix; el pla es fa tridimensional;
l’interior és a la vegada exterior.
I D’aquesta manera , la confrontació dona pas a la conciliació, a la coincidència oppositorum
de la que parlen els alquimistes, que desintegra els límits i fa que tot sigui un.

Crea un contrapunt entre opressió i llibertat conjuntament amb una acceptació estètica.
La seva obra està basada en l’estructura social, en consonància amb la natura, també és la conseqüència d’una necessitat.
Simbiosi entre la harmonia de la natura, el progrés i l’organització donant un matís de reflexió.
Fusió dels moviments més orgànics en la rectitud de la vida de les persones.
Entre la crítica i l’elogi, encara que les conseqüències no ens agradin, forma part de l’evolució i de la natura.