Permanent vacation és el títol de l’exposició que l’artista alemany Felix Weinold, nascut el 1960 a Augsburg ens presenta. El títol està inspirat en la pel•lícula de Jim Jarmusch del mateix nom; com els personatges de les pel•lícules de Jarmusch, els de les obres de Felix Weinold semblen distants i descontextualitzats. Aquesta impressió és el resultat de la recerca que fa Weinold per la realització dels seus quadres: tot pot esser inici i base per a una imatge, tota la historia de l’art és per a ell una mina. Troba els seus motius a Internet, en els diaris, revistes, col•leccions gràfiques, llibres sobre biologia, publicacions històriques, Després del procés d’apropiació i tramitació el material està totalment integrat. Gran part de l’abstracció de l’obra sorgeix de la tensió dels elements dispars que la configuren, però també formen una amalgama dels components que es subordinen sota el llenguatge de l’artista. No obstant l’artista diu que les seves obres no son figuratives; la qual cosa és irritant, perquè l’espectador pot reconèixer clarament elements figuratius i reals.
Weinold és refereix al quadre com espai autònom, que sobretot és una composició d’elements en tensió entre desavinences clàssiques: línea-espai, gran-petit, transparent-opac, estructura-pla, calent-fred, tec.
La barreja d’estils dispars remet a un tema essencial del art post-modern: l’art parla sempre-també o completament-sobre art, i el COM és més rellevant que el QUE.
Com el que Baselitz pretén posant els seus motius capgirats, és dirigir l’atenció de l’espectador a LA IMATGE en lloc de al MOTIU; així Weinold interromp part del quadre intencionadament (amb motius superposats), n’elimina d’altres (com superfícies de color pla) o recull elements fins la desfiguració (amb veladures). Weinold utilitza la mateixa tècnica en les seves fotografies. Encara que lo important per a ell no és el tema, si no que el miracle del quadre ha sortit bé.

El poder i els seus símbols en la cultura contemporània són a la vegada origen i final.
Uns no apareixen sense els altres.
L’experiència icono-narradora en clau de estètica digitalitzada és el mecanisme utilitzat. El nivell d’intensitat fluctua entre tons alts i baixos, i així successivament.
Les fractures conceptuals i els continguts sorgeixen amb la metodologia natural del monitor de TV; creant situacions típico-atípiques, deformant la realitat i enfocant el miratge. En aquest zapping mental visual observem la fragmentarietat al que estem sotmesos, però sobretot entenem la depredació cultural que suportem.
Algunes institucions utilitzen catalogacions que s’apropen a la incontinència fisiològica més bàsica. Potser per això, en algunes exposicions, toquem molt de prop els “actes de fe” difícils d’etiquetar però fascinants al cap i al a fi. ¿Perquè no?.