Hi ha poblés africans que construeixen gratacels amb fang. L’escultora andorrana Gaset Flinch fa servir l’acer tallin i el ferro, materials dus que suavitza amb la combinació de gres, per aixecar sentiments. Son peces poètiques, però no literàries, si no contundents i expansives des dels seus arquitectònics volums. Defensives com altes torres, però amb una sensibilitat que expandeix els secrets de les hagudes mirades que hi ha en cada pesa.
Cada persona te el seu propi castell interior on es refugia quan vol ser ella mateixa.
Gaset Flinch confirma diferents situacions per on hem passat en vers les pròpies vivències artístiques. D’aquesta manera les seves construccions son figures amb plenitud de vida.

Mercè Juvés pren la línia de traç ferm i ample; línia que colora dins d’una gamma de tons càlids torrats de baixa tensió i poc cridaners, si bé els tintatges van des del vermell fosc i lluent del vi al groc daurat, passant per tots els propers, sempre, tot aquest cromatisme, tramant-se i discorrent en plans on el blanc i, si s’escau, el negre ho encaixen tot.
Aquesta obra, tanmateix, fa un pas més enllà del que donaren els artistes del minimal: si bé en els espais pintats no cal cercar-hi res més que espais pintats, aquests espais ens indiquen que hi ha en la seva mateixa presència un discurs espiritual.
Dir que ens trobem davant d’una obra constructivista, neoplàstica, minimalista, geomètrica o abstracta, no seria res més que practicar el reduccionisme crític. Tots aquests calificatius no són res més que models d’expressivitat. Mercè Juvés n’ha prescindit i ha optat per plasmar per mitjà de la pintura les seves afeccions íntimes: són aquestes obres.