ANNA VALLS “Dicotomies”
Les obres que presento per aquesta exposició estan, quasi totes, dintre de la sèrie que anomeno “dicotomies”.
Dicotomies dins del mateix espai, dues parts que s’exclouen una a l’altra produint harmonia i inquietud alhora . Elements contraris, oposats i que alhora s’atreuen, això produeix una sensació d’equilibri i desequilibri.
Aquest fet també es produeix a la Natura. Per això la sèrie sorgeix a partir d’unes obres anteriors, algunes també hi seran a l’exposició, a on el concepte de dicotomia està vinculat amb la natura. Natura sense llum però amb tots els tons del negre. Dicotomia llum / foscor . També altres conceptes relacionats: contradicció , contrast,…

BÉATRICE BIZOT “Formigó desarmat”
Disposats en un arc, aquests éssers de formigó armat, a la vegada víctimes i herois, són com testimonis de la nostra cultura moderna.
En actitud de pregària o de contemplació, escultures carregades d’humanitat ancestral, cares girades vers el sòl, la terra, vers la pròpia condició humana, són imatge d’allò que construïm i del que som responsables.
Els temples de formigó incomplets s’alcen als nostres barris, carcasses de cases inacabades, temples moderns abandonats que rememoren els temples grecs, símbols d’una societat a la deriva i vestigis d’una cultura desorientada que no deixa de ser empremta d’humanitat.
Aquestes estructures de formigó que semblen esquelets, contenen probablement, l’ànima de les cases.
D’un material cru i brut com és el ciment, he volgut extreure un pessic d’humanitat i de dolçor, deixant entreveure la nostra fragilitat i a la vegada la nostra força.

Duran ha rebut innombrables premis, com el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement a la seva llarga trajectòria com a escenògraf. La seva obra està present en un bon nombre d’importants col•leccions d’art contemporani, incloses les del MACBA, la Fundació La Caixa i la col•lecció Rafael Tous, entre d’altres. En la seva trajectòria cal subratllar en particular la importància que concedeix a la recuperació de la memòria, associada amb una recerca de nous significat en l’objecte d’art, un llegat que Pep Duran recull de la idea del muntatge d’Eisenstein, l’objecte Dada i surrealista , construint una superposició de falles i estrats que pretenen deliberadament, com bé assenyala el crític d’art Manuel Clot, esborrar límits identificables amb una nova interpretació de la imatge i el llenguatge.

Les càmeres de videovigilància s’han tornat habituals en els llocs públics, d’altra banda la difusió de les càmeres web ens mostren les interioritats i intimitats dels espais privats a través de Internet, espais fins ara fora de control, des del cel els satèl•lits completen el triangle escanejant contínuament tota la superfície del planeta. El gran germà d’Orwell és una realitat tecnològica.

En camscapes les càmeres s’emplacen a la natura, convertint el paisatge, fins ara verge i sense intervenció humana, en una zona controlada, vigilant els jocs dels nens, o el transcórrer de la vida dels ancians. La violència que generen les situacions de control ha estat naturalitzada i apareix com una cosa normal, admissible i necessari, perquè se’ns bombardeja amb la idea que estem en constant perill.
En cada peça es tracta de mostrar situacions quotidianes on de la pròpia convivència natural amb les càmeres, aquestes s’esvaeixen en el paisatge, deixem de ser conscients que estem sent observats i registrats, que els nostres actes són arxivats, es converteixen en reproduïbles, deixen de ser efímers per obrir la possibilitat del bucle, de la pesada repetició, els nostres actes poden ser manipulats i la nostra imatge usada en la nostra contra. En les peces la càmera és el més real, el collage fotogràfic es superposa sobre el dibuix o la taca pictòrica, la realitat cada vegada més subjectiva es desdibuixa davant la fredor de la càmera que passa a ser l’únic objectiu en l’escena.
L’ omnipresència de la càmera és el que dóna sentit i embasta les peces del projecte.
L’economia de mitjans que suposa el dibuix i el collage contribueix a manifestar la indefensió que patim davant el poder tecnològic i les situacions de control.
Vivim en un món on és impossible amagar-se, on és inútil fugir a qualsevol altra part.

Amb una participació total de 90 galeries, Museus i Centres d’Art de tot Catalunya i també, per primera vegada de dos centres estrangers, arrenca la tercera edició de Tardor Art, aquest any sota el títol On-Off, dedicada al concepte de la Llum.
La Galeria Antoni Pinyol presenta una selecció de peces dels artistes Àlvar Calvet i Lídia Pérez .
Àlvar Calvet ha treballat aquest concepte en una gran part de les seves obres sobretot en els últims 10 anys. Entre totes se n’han escollit algunes de representatives, on la llum ha estat utilitzada com a element físic i d’altres on aquest fenomen s’analitza des de aspectes més conceptuals i/o simbòlics.
Lídia Pérez treballa habitualment amb tot tipus d’objectes quotidians distorsionats i treballats, que acaben convertits en una obra diferent mitjançant la seva intervenció.
La situació social de la dona ha estat una de les preocupacions presents en el treball de l’artista i ens aporta una mirada entre la tendresa i la ironia cap a l’univers quotidià de la dona.

(Anhelant els teixits del cel)
La meva praxi artística ( de caràcter multidisciplinari: pintura, collages, instal•lacions) es centra bàsicament en una reflexió sobre la relació entre home i natura, entre art i natura i neix d’una profunda necessitat de dotar de significat a tot el que m’envolta i al mateix temps em conforma. Esquinçar el vel de les aparences, anar sempre més enllà en un exercici poètic, i finalment intentar d’arribar a l’essència de les coses, això és el que em mou.
En la present exposició mostro una sèrie de pintures inspirades en un poema de William Butler Yeats, “He wishes for a cloths of heaven”, que ha actuat com a catalitzador de totes aquestes inquietuds abans esmentades. La meva pintura d’arrels cosmològiques ja de per si hi ha trobat un especial ressò, primer en la evocació d’ espais físics i alhora metafísics, després en la figura del Poeta com a intermediari entre el cel i la terra.
Es pot dir que HEAVEN estrena una fèrtil connexió que seguirà donant els seus fruits i em permetrà d’aprofundir encara més en la meva recerca personal i artística.

Si tingués els teixits brodats del cel, obrats amb llum d’or i de plata, les blaves i les tèrboles i les obscures teles de la nit i del dia i de la mitja llum estendria les teles als teus peus: però jo, que sóc pobre, només tinc els meus somnis; he escampat els meus somnis als teus peus; trepitja blanament, perquè trepitges els meus somnis W.B.Yeats