Antoni Cort és una persona polifacètica i inquieta amb una formació sòlida i una mirada de gran angular.
Quan ens trobem davant de l’obra d’ Antoni, ens sentim transportats més enllà de les imatges que veiem, més enllà fins i tot del testimoni “d’allò viscut”, com diu l’artista.
Aquestes fotografies, pulcrament enquadrades, ens traslladen a un món ordenat, on el color agafa el protagonisme propi d’una obra impressionista, ens ajuda a veure el moviment atrapat i ens convida a un viatge íntim.

Sergi Marcos (fragment de l’escrit pel catàleg)

Anet Duncan i la trobada amb un mateix.
Crec que en la seva actual pintura Anet Duncan, que sempre ha buscat la llum per mitjà de les transparències de la aquarel·la, ha trobat la manera més senzilla i alhora emocionant d’explicar-se a ella mateixa i de dir-nos, a la vegada, com podem fer-ho nosaltres amb el propi misteri de l’existència. En principi, ella només vol pintar i trobar en la combinació dels colors el sentit estètic del que l’envolta, però en la síntesi a la que ha aconseguit arribar diu moltes més coses de les que externament pensa.
Josep M. Cadena

Enric Llevat versiona Aureli Ruiz
Gisela Pau versiona Carles Amill
Núria Rion versiona Rufino mesa

ANNA VALLS “Dicotomies”
Les obres que presento per aquesta exposició estan, quasi totes, dintre de la sèrie que anomeno “dicotomies”.
Dicotomies dins del mateix espai, dues parts que s’exclouen una a l’altra produint harmonia i inquietud alhora . Elements contraris, oposats i que alhora s’atreuen, això produeix una sensació d’equilibri i desequilibri.
Aquest fet també es produeix a la Natura. Per això la sèrie sorgeix a partir d’unes obres anteriors, algunes també hi seran a l’exposició, a on el concepte de dicotomia està vinculat amb la natura. Natura sense llum però amb tots els tons del negre. Dicotomia llum / foscor . També altres conceptes relacionats: contradicció , contrast,…

BÉATRICE BIZOT “Formigó desarmat”
Disposats en un arc, aquests éssers de formigó armat, a la vegada víctimes i herois, són com testimonis de la nostra cultura moderna.
En actitud de pregària o de contemplació, escultures carregades d’humanitat ancestral, cares girades vers el sòl, la terra, vers la pròpia condició humana, són imatge d’allò que construïm i del que som responsables.
Els temples de formigó incomplets s’alcen als nostres barris, carcasses de cases inacabades, temples moderns abandonats que rememoren els temples grecs, símbols d’una societat a la deriva i vestigis d’una cultura desorientada que no deixa de ser empremta d’humanitat.
Aquestes estructures de formigó que semblen esquelets, contenen probablement, l’ànima de les cases.
D’un material cru i brut com és el ciment, he volgut extreure un pessic d’humanitat i de dolçor, deixant entreveure la nostra fragilitat i a la vegada la nostra força.

Duran ha rebut innombrables premis, com el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement a la seva llarga trajectòria com a escenògraf. La seva obra està present en un bon nombre d’importants col•leccions d’art contemporani, incloses les del MACBA, la Fundació La Caixa i la col•lecció Rafael Tous, entre d’altres. En la seva trajectòria cal subratllar en particular la importància que concedeix a la recuperació de la memòria, associada amb una recerca de nous significat en l’objecte d’art, un llegat que Pep Duran recull de la idea del muntatge d’Eisenstein, l’objecte Dada i surrealista , construint una superposició de falles i estrats que pretenen deliberadament, com bé assenyala el crític d’art Manuel Clot, esborrar límits identificables amb una nova interpretació de la imatge i el llenguatge.