En les seves pintures, els paisatges, atemporals i casi onírics, s’escapen del marc, constituït pel mateix bastidor que es transparenta baix les imatges, suggerint espais infinits i insondables. Les fronteres materials de les peces, que rebel·len l’interès de Joan Ill pel suport de les mateixes, introdueixen una més àmplia reflexió sobre els límits de la representació i els límits entre pintura i fotografia.